Començament molt dur la soledat de morir sola i veure com algú que estimes tant se’n va en soledat
I hi ha quelcom més dur que això?
I davant d’això ens plantegem ho volem això ho volem per la gent estimada? ho volem per nosaltres…
La negació de la soledat que innecessària ets a cops i a cops tant necessària
Perquè que ens dona la cremor o l’escalfor?
A uns fugir I a altres apropar-se per sentir-la de ben a prop
I és que la soledat potser molt difícil de portar perquè a cops no ens adonem que esperem dels altres lo que a nosaltres mateixos no ens donem o que pel contrari no estem preparats per donar
I és que fem qualsevol cosa per un instant d’amor volen o no fent xantatge emocional o millor només per sentir el cor bategar i sentir-se especial que maco oi?
Una família com qualsevol altre et fa reflexionar entre les relacions les relacions que no em escollit com en aquesta situació heretades de petits com no?
I quelcom tant dur com la mort en soledat tant dur com això ens fa de mirall veient que aquest egoisme fa que ni la família tants cops tant important no pugui para l’erosió que poc a poc com una piràmide de cartes fa que caigui de cop
La no relació fa que no s’entenguin ni quan estan a ben a prop i saber que quan un compte amb l’altre es una definició que no existeix en el seu diccionari d’emocions
Però quelcom tant dur la soledat de morir sol fa que una trobada pugui significar-ho tot imagineu un vaixell de salvament que fa que ens sentim vius amb necessitat d’estimar
I ens trobem tot tipus de viure-ho tot
La vida manifestada en el mirall de la mare vivin amb el desamor d’algú que estimes i que encara que estiguis a tocar es com si ja no hi fos fent que tot t’aclapari fins i tot els fills que més estimes i que es neguen a estimar-te perquè el paper de bo no t’és correspòs perquè no els hi consinteixes tot com a totes les parelles…
Tot te conseqüències retrobar la no soledat en un altre amor que et fa sentir volar entre cotons amb moments de culpabilitat que et donen una bufetada que et fan despertar com mastegot al teu cor i que acompanyada de la mà la soledat de la tristesa és la que et fa tocar fons
L’enamorament que fa estimar i no controlar els sentiments que tant importants són et tapen els ulls sen se adonar-te’n que l’altre no és una copia de tu lo únic que fa sentir-te be és retrobar-te tu mateix i quan toqui estimar a l’altre passar la corda de l’equilibri per no tornar a caure
L’engany quin mal fa et porta al precipici de la no comunicació de la desconfiança però aquí com sempre no és cosa d’un sinó cosa de dos
I el fil d’aquest tobogan d’emocions i sentiments neix de la soledat d’un mateix
L’egoisme de la soledat també es present encara que no la veiem et fa veure aquest patiment interior o en la mirada que se’t transmet
Però un és capaç de fer-ho tot? per no sentir-se sol?
Perquè?
Es una pregunta que ens ronda en l’inconscient o conscient com no… potser ja sabem la resposta des de l’inici de tot
I tot comença així tal com la vida real com un joc entra en escena la imaginació que amb una teràpia fa que ens faci adonar que ens fa falta o qui ens fa falta quan la soledat és un perill
I comença una cremor els records es cremen el refugi de la no soledat també ens adonem de l’important que és la família i també la soledat que a cops és innecessària i altres no
No se… penso que tots volem ser estimats per un mateix primer i per els altres després per sentir aquesta correspondència tant necessària per tots ---- Aquesta pel·lícula m´ha fet reflexionar Sobre la mort... sobre la soledat... sobre els sentiments I l’estimar i llençar-se sense dubtes com no
Potser val la pena veure-la per un instant i reflexionar
carpediem2273's Blog 