Sempre s'ha dit que maco o que maca ets? o que també això és excel·lent, impecable ... no te cap error estar a tocar a la perfecció!
Però a posteriori ens parla una veu interior quan hauria de ser totalment al inrevés això no està be això pot estar millor que has fet malament perquè no ha sortit com a ... igual que... que has dit o millor dit que no has sentit
I això passa amb tot en les relacions en el dia a dia a la feina de petits i amb qualsevol cosa i moment on la comparació es la única aliada que marca la diferencia comparar i perquè no valorar?
Deixem que la conseqüència de l'equivocació entri en la equació i que 2 + 2 Sigui igual a 6
La vida ja sabem Que no és així no et porta coses perfectes relacions perfectes i no ens donem marge d'error i si aquest succeeix et culpes fins al fons
Inculcat de petits o per la societat que et convida a això ens tornem perfeccionistes amb nosaltres primer i després amb els demés
L'actitud cap a la vida no tota es perfecte dona-li una volta permetre’t marge d’error potser et portarà quelcom més maco i et farà a ser feliç dins la teva imperfecció interior
Parlem d'imperfeccions perfectes no cal anar molt lluny sinó parar-se en aquest món estressant i veure-hi més enllà
Com la lluna minvant on la seva corba que fa de tobogan per les estrelles que es volen llençar
O que dir dels vidres trencats perquè pensar en la mala sort mirem durant un moment i si li dona la llum directament potser un ventall de colors ens fa somiar
O les flors que surten de l’asfalt i apareixen i no saps com no es un defecte potser ens diuen o li dient al sol estic aquí dona’m una abraçada dins de tant de gris
O el dia ennuvolat perquè ha de ser menys valorat potser et suggereix intimitat melancolia o tristesa i connectar amb tu mateix
La cicatriu de la vida Es la que més influencia que hi ha de dolent amb la fragilitat ens fa patir i valorar perquè la societat ens ha ensenyat que no hi han talles per la gent que estem amb sobrepès i que si un es perfecte no pot tenir imperfeccions
Per això la mirada i tots els sentits han d'anar més enllà i que un somriure entre llàgrimes un t'estimo espontani ple de sinceritat un rellotge parat un arbre tort una reconciliació que arriba tard plena de cicatrius no sigui criticat
La bellesa en la imperfecció que és maca aquesta paraula oi?
Qui ho anava a dir quan corria pel passadís i un somriure es mostrava davant les tonteries que em fèieu papa i mama que em protegíeu tant.
Però tot canvia quan et vas fent gran hi han societats que es disfressen en l'esforç l'educació el compliment el perfeccionisme ser millor amb tot amb donar-ho tot costi el que costi.
I això és la vida?
On em portarà? on està la innocència de llavors? que em feia creure qui era jo que volia ser i on volia anar.
I comença tot de petita has de fer-ho be tu pots... només hi ha aquesta opció... no val queixes ni explicacions…
I vas creixent amb somnis impossibles que a vegades et fan somiar ballar i deixar-se anar deixar-se anar…
Que ve sona…!!!!
Deixar-se anar quan el teu cos interpreta el teu sentiment quan el cos t'acaricia dient-te estic aquí puc fer-te feliç…
Envoltada dels amics et sents segura sembla que la gàbia s’obra amb confidències de tot tipus a cara descoberta ens diem el que ens importa o no que més dona i quants moments tant importants amb gent estimada que et deixa creure, reflexionar i compartir emocions amb un somriure o amb un plor que dol tant… tant... que només una abraçada et consola parles lliurement això et fa sentir còmode això si… son moments clandestins que resten en la ment aquella que ens els recupera en qualsevol moment
Ball que et porta a l’altre univers es com quan estàs amb algú estimat tan a gust dins de una bombolla que fa que no t’adonis si plou o neva a l’exterior i sola o amb companyia amb aquest ball que et rescata per sortir a volar….
Veure’t al mirall i creure amb el que fas gaudir i somriure sense parar com quan eres petita res més …
Ufff!! com un gest tant petit pot omplir tant d'això es tracta oi? de no pensar encara que passi el temps…
I es que els extrems de les emocions son tan verdaders que quan toques fons la tristesa t’envaeix i quan més feliç et sents cap explicació pot interpretar tanta felicitat!!!
Però la realitat és un altre saps que tot és d'amagat perquè amagar? perquè no sentir i compatir? et sents tancada altre cop en aquesta gàbia sense fer sortir els sentits i les emocions que volen donar a un vol tot i que amb una alegria incomplerta ja que te un peu en el desig del sentir del viure i a l’altre peu al costat del que et fa caure si caure en un pou fosc i profund perquè aquesta societat on t'ha tocat viure et fa sentir aquell dol aquella soledat que encara rodejada de gent et fa sentir immòbil tant… que el teu cap i el teu cor resten buits i anul·lats... Arriba l'hora haig de complir he de fer el que el meu tutor de l'escola vol per mi no es ballar és quelcom reconegut en una empresa que guay!!!
Diuen que és molt important!
Però no sempre es aixì perquè només entrar hi ha molta de foscor només veus i escoltes autòmats amb objectius a assolir d'aquells que no tenen res a veure amb mi
I es tant dur el treball de pràctiques en teoria era per aprendre no? "call center" li diuen et fan no se tu sinó un persona diferent sense empatia seguint un guió establert escoltant gent farta de tot d'enganys i manipulació forçant-te contínuament a deixar enrere les emocions ser un robot és igual si et degraden amb abusos telefònics dona igual si no pensen amb tu! no volen veure que a dalt hi ha algú que mana vomiten i vomiten perquè els tens que enganyar per no perdre el client que es tant important sense saber si es vol o no quedar.
Oprimint al màxim utilitzen a les demés treballadores per fer-te sentir una merda com els “Juegos del hambre” puta competitivitat que fa que no siguis tu que fa que els nervis s’apoderin de la teva persona i que al final la justícia la prenguis per la teva mà. Treball explotador amb insensibilitat sense cap remordiment ni cap enteniment aquella que fa falta quan una està fotuda i te sent tant poca cosa que ni el ball et fa reviure la felicitat innocent de quan eres petita
I no ens equivoquem tot comença des de dalt governs e institucions que tenen que complir sense protegir als treballadors exigint tant que el deteriorament ja no es només físic i mental sinó també emocional
Tots els que estan implicats fins la mateixa empresa volen assolir “ranquins”, comissions i números dona igual la manera i les formes treballadores escanyades amb un mal sou amb el que viure i sense aire net que respirar
I malauradament la família no ho entén si et reveles perquè hi han tantes enveges i coses mal fetes que ni tu et sents tu ni la teva família tampoc i et deixes anar com quan s'apaga una espelma amb una bufada no vols viure aquesta crueltat que en una gàbia sense sortida et te pressa i et repeteixes val la pena viure això?
Adeu marxo....!!!!
Hi han societats que escanyen al jovent els manipulen els fan créixer tant ràpid amb un molt tant cruel que els anul·la totalment
Lluitem !!!!
Contra tota aquesta barbàrie fem un pas important per nosaltres mateixes i les que vindran!!!
Volem justícia !!!!
___________________________________________
Aquest poema me l'inspirat un cas real "Justicia per Sohee" allà on estiguis una espelma va per tu!!! I per les demés farem lo possible per lluitar d'alguna forma contra abús i maltracte de qualsevol tipus!!!
Des de que naixem
ens etiqueten
amb noms i cognoms...
Des de que naixem
tenim uns gens heretats
ja dibuixats
una base d'intencions
que amb ciència i amor
han estat creats per fer-nos
tal i com som.
Però realment ...
Qui som?
Som qui volem ser?
La vida ens va moldejant
amb inputs de vivències
amb un ventall de colors
que va del blanc al negre
que va del bo al dolent
de lo correcte
a lo políticament incorrecte
de la felicitat que et fa levitar
fins a la tristor que et fa tocar fons
Ventall que va canviant
acompanyat de ràbia
sorpresa … por…
variant la personalitat
o ampliant-la fins a l’infinit
i aquestes pinzellades
retocs … alteracions
algunes van i venen
altres es queden per sempre
fins tocar l'anima del nostre cor
i el pensament
entre en un bucle infinit
d'aquell que no s'acaba mai
Ens mostren sempre tal i com som?
Les possibilitats de esser
son varietats d'un mateix
al matí a casa quan fem un cafè
som d'una manera
i a la feina som d'una altra
amb reunions socials...
amb la família...
i com no en soledat
que sent la més autèntica
fa que no ens puguem amagar
amagar de res e interpretar-nos
de formes diferents
Tot son preguntes …
Ens agrada tal com som?
Quina imatge tenen de mi?
Quina imatge vull projectar?
Fins quin punt
m’importen les respostes
fins quin punt
amb faig aquestes preguntes
El camí de la nostra vida
no es pla
ni va en línia recta
esta ple de paranys
de pujades i baixades
que com en una muntanya russa
ens fa voltejar
per indrets desconeguts
amb ferides i acaricies
que venent de cop
Destí que ens fa començar
per les arrels
i com un arbre amb branques
es va construint i adaptant
amb vides complementaries
a través de un mateix patró
tu i només tu.
Màscara canviant
màscara oscil·lant
ja que ens aporta energia
per tirar endavant
o per protegir-nos
davant d'un perill emocional
i com la resiliència
fa que ens adaptem
a les situacions més canviants
I com l'etiqueta inicial
on el motllo físic i psicològic
tenia la nostra versió 1.0
la societat ens obliga
a arribar a la versió 2.0
perquè davant tanta inseguretat
l’aliè pot corrompre
i això en fa ser més forts
o fa que necessitem
un antivirus per fer-nos sentir
si sentir més segurs
o més vulnerables a tot
Els mòbils i les xarxes
ens conviden a conviure
amb moltes màscares
molt cops fent-te invisible
pot ser guay o no
ja que et comuniques
sense que vegin
el teu rostre més viral
més cruel
o més fràgil
d'altres mostres una felicitat no real
d'altres et dona igual
i l'autoestima fa demanda constant
per posar oli a un engranatge
perquè tot vagi funcionant
no sabem fins on
no sabem fins quan
I tingues cura
la societat tornarà
a picar a la porta
no et permet
ni un marge d'error
perquè la versió 3.0
ha de ser millor
que l'anterior ...
I com en un videojoc
tens la teva vida real
la teva vida imaginaria
que fa que tot sigui
del color que tu vulguis
del teu ventall ... recordes
aquell de colors
perquè qui posa les regles
decideix la següent jugada
i l'algoritme fa que
decideixis la teva troballa
Per tant
cal preguntar-se...
Qui vaig ser ahir?
qui soc avui?
i qui seré demà?
Ai, no ho sabrem mai
perquè entren
moltes variables a l'equació
perquè no vivim sols
perquè la vida ens condiciona
fins no saps com
Tria que vols
i si pot ser
sigues autèntic
intenta ser fidel
a una manera de ser
potser serà
la resposta correcte
que no et farà
entrar en una pressó
et farà
ser tu i només tu.
-----
Iné sempre seràs al meu somriure ❤
carpediem2273's Blog 