Qui ho anava a dir
quan corria pel passadís
i un somriure
es mostrava davant
les tonteries que em fèieu
papa i mama
que em protegíeu tant.
Però tot canvia
quan et vas fent gran
hi han societats
que es disfressen
en l'esforç
l'educació
el compliment
el perfeccionisme
ser millor amb tot
amb donar-ho tot
costi el que costi.
I això és la vida?
On em portarà?
on està la innocència
de llavors?
que em feia creure
qui era jo
que volia ser
i on volia anar.
I comença tot de petita
has de fer-ho be
tu pots...
només hi ha aquesta opció...
no val queixes ni explicacions…
I vas creixent
amb somnis impossibles
que a vegades et fan somiar
ballar i deixar-se anar
deixar-se anar…
Que ve sona…!!!!
Deixar-se anar
quan el teu cos
interpreta el teu sentiment
quan el cos t'acaricia
dient-te estic aquí
puc fer-te feliç…
Envoltada dels amics
et sents segura
sembla que la gàbia
s’obra
amb confidències de tot tipus
a cara descoberta
ens diem
el que ens importa o no
que més dona
i quants moments tant importants
amb gent estimada
que et deixa creure, reflexionar
i compartir emocions
amb un somriure
o amb un plor que dol tant… tant...
que només una abraçada
et consola
parles lliurement
això et fa sentir còmode
això si…
son moments clandestins
que resten en la ment
aquella que ens els recupera
en qualsevol moment
Ball que et porta
a l’altre univers
es com quan estàs
amb algú estimat
tan a gust
dins de una bombolla
que fa que no t’adonis
si plou o neva a l’exterior
i sola o amb companyia
amb aquest ball
que et rescata
per sortir a volar….
Veure’t al mirall
i creure amb el que fas
gaudir i somriure sense parar
com quan eres petita
res més …
Ufff!! com un gest tant petit
pot omplir tant
d'això es tracta oi?
de no pensar
encara que passi el temps…
I es que
els extrems de les emocions
son tan verdaders
que quan toques fons
la tristesa t’envaeix
i quan més feliç et sents
cap explicació
pot interpretar tanta felicitat!!!
Però la realitat és un altre
saps que tot és d'amagat
perquè amagar?
perquè no sentir i compatir?
et sents tancada
altre cop en aquesta gàbia
sense fer sortir els sentits
i les emocions
que volen donar a un vol
tot i que
amb una alegria incomplerta
ja que te un peu en el desig
del sentir del viure
i a l’altre peu
al costat del que et fa caure
si caure en un pou
fosc i profund
perquè aquesta societat
on t'ha tocat viure
et fa sentir aquell dol
aquella soledat
que encara rodejada de gent
et fa sentir immòbil tant…
que el teu cap i el teu cor
resten buits i anul·lats...
Arriba l'hora
haig de complir
he de fer
el que el meu tutor
de l'escola vol per mi
no es ballar
és quelcom reconegut
en una empresa
que guay!!!
Diuen que és molt important!
Però no sempre es aixì
perquè només entrar
hi ha molta de foscor
només veus i escoltes autòmats
amb objectius a assolir
d'aquells que no tenen
res a veure amb mi
I es tant dur
el treball de pràctiques
en teoria era per aprendre
no?
"call center" li diuen
et fan no se tu
sinó un persona diferent
sense empatia
seguint un guió establert
escoltant gent farta
de tot
d'enganys i manipulació
forçant-te contínuament
a deixar enrere les emocions
ser un robot
és igual si et degraden
amb abusos telefònics
dona igual si no pensen
amb tu!
no volen veure
que a dalt hi ha algú
que mana
vomiten i vomiten
perquè els tens que enganyar
per no perdre el client
que es tant important
sense saber
si es vol o no quedar.
Oprimint al màxim
utilitzen a les demés treballadores
per fer-te sentir una merda
com els “Juegos del hambre”
puta competitivitat
que fa que no siguis tu
que fa que els nervis
s’apoderin de la teva persona
i que al final la justícia
la prenguis per la teva mà.
Treball explotador
amb insensibilitat
sense cap remordiment
ni cap enteniment
aquella que fa falta
quan una està fotuda
i te sent tant poca cosa
que ni el ball
et fa reviure
la felicitat innocent
de quan eres petita
I no ens equivoquem
tot comença des de dalt
governs e institucions
que tenen que complir
sense protegir als treballadors
exigint tant
que el deteriorament
ja no es només físic i mental
sinó també emocional
Tots els que estan implicats
fins la mateixa empresa
volen assolir “ranquins”,
comissions i números
dona igual la manera
i les formes
treballadores escanyades
amb un mal sou
amb el que viure
i sense aire net que respirar
I malauradament
la família no ho entén
si et reveles
perquè
hi han tantes enveges
i coses mal fetes
que ni tu et sents tu
ni la teva família tampoc
i et deixes anar
com quan s'apaga
una espelma amb una bufada
no vols viure
aquesta crueltat
que en una gàbia
sense sortida et te pressa
i et repeteixes
val la pena viure això?
Adeu marxo....!!!!
Hi han societats
que escanyen al jovent
els manipulen
els fan créixer tant ràpid
amb un molt tant cruel
que els anul·la totalment
Lluitem !!!!
Contra tota aquesta barbàrie
fem un pas important
per nosaltres mateixes
i les que vindran!!!
Volem justícia !!!!
___________________________________________
Aquest poema me l'inspirat un cas real
"Justicia per Sohee" allà on estiguis una espelma va per tu!!!
I per les demés farem lo possible per lluitar
d'alguna forma contra abús i maltracte
de qualsevol tipus!!!
Inés sempre seràs al meu somriure !! ❤️
carpediem2273's Blog 