Qui ho anava a dir quan corria pel passadís i un somriure es mostrava davant les tonteries que em fèieu papa i mama que em protegíeu tant.
Però tot canvia quan et vas fent gran hi han societats que es disfressen en l'esforç l'educació el compliment el perfeccionisme ser millor amb tot amb donar-ho tot costi el que costi.
I això és la vida?
On em portarà? on està la innocència de llavors? que em feia creure qui era jo que volia ser i on volia anar.
I comença tot de petita has de fer-ho be tu pots... només hi ha aquesta opció... no val queixes ni explicacions…
I vas creixent amb somnis impossibles que a vegades et fan somiar ballar i deixar-se anar deixar-se anar…
Que ve sona…!!!!
Deixar-se anar quan el teu cos interpreta el teu sentiment quan el cos t'acaricia dient-te estic aquí puc fer-te feliç…
Envoltada dels amics et sents segura sembla que la gàbia s’obra amb confidències de tot tipus a cara descoberta ens diem el que ens importa o no que més dona i quants moments tant importants amb gent estimada que et deixa creure, reflexionar i compartir emocions amb un somriure o amb un plor que dol tant… tant... que només una abraçada et consola parles lliurement això et fa sentir còmode això si… son moments clandestins que resten en la ment aquella que ens els recupera en qualsevol moment
Ball que et porta a l’altre univers es com quan estàs amb algú estimat tan a gust dins de una bombolla que fa que no t’adonis si plou o neva a l’exterior i sola o amb companyia amb aquest ball que et rescata per sortir a volar….
Veure’t al mirall i creure amb el que fas gaudir i somriure sense parar com quan eres petita res més …
Ufff!! com un gest tant petit pot omplir tant d'això es tracta oi? de no pensar encara que passi el temps…
I es que els extrems de les emocions son tan verdaders que quan toques fons la tristesa t’envaeix i quan més feliç et sents cap explicació pot interpretar tanta felicitat!!!
Però la realitat és un altre saps que tot és d'amagat perquè amagar? perquè no sentir i compatir? et sents tancada altre cop en aquesta gàbia sense fer sortir els sentits i les emocions que volen donar a un vol tot i que amb una alegria incomplerta ja que te un peu en el desig del sentir del viure i a l’altre peu al costat del que et fa caure si caure en un pou fosc i profund perquè aquesta societat on t'ha tocat viure et fa sentir aquell dol aquella soledat que encara rodejada de gent et fa sentir immòbil tant… que el teu cap i el teu cor resten buits i anul·lats... Arriba l'hora haig de complir he de fer el que el meu tutor de l'escola vol per mi no es ballar és quelcom reconegut en una empresa que guay!!!
Diuen que és molt important!
Però no sempre es aixì perquè només entrar hi ha molta de foscor només veus i escoltes autòmats amb objectius a assolir d'aquells que no tenen res a veure amb mi
I es tant dur el treball de pràctiques en teoria era per aprendre no? "call center" li diuen et fan no se tu sinó un persona diferent sense empatia seguint un guió establert escoltant gent farta de tot d'enganys i manipulació forçant-te contínuament a deixar enrere les emocions ser un robot és igual si et degraden amb abusos telefònics dona igual si no pensen amb tu! no volen veure que a dalt hi ha algú que mana vomiten i vomiten perquè els tens que enganyar per no perdre el client que es tant important sense saber si es vol o no quedar.
Oprimint al màxim utilitzen a les demés treballadores per fer-te sentir una merda com els “Juegos del hambre” puta competitivitat que fa que no siguis tu que fa que els nervis s’apoderin de la teva persona i que al final la justícia la prenguis per la teva mà. Treball explotador amb insensibilitat sense cap remordiment ni cap enteniment aquella que fa falta quan una està fotuda i te sent tant poca cosa que ni el ball et fa reviure la felicitat innocent de quan eres petita
I no ens equivoquem tot comença des de dalt governs e institucions que tenen que complir sense protegir als treballadors exigint tant que el deteriorament ja no es només físic i mental sinó també emocional
Tots els que estan implicats fins la mateixa empresa volen assolir “ranquins”, comissions i números dona igual la manera i les formes treballadores escanyades amb un mal sou amb el que viure i sense aire net que respirar
I malauradament la família no ho entén si et reveles perquè hi han tantes enveges i coses mal fetes que ni tu et sents tu ni la teva família tampoc i et deixes anar com quan s'apaga una espelma amb una bufada no vols viure aquesta crueltat que en una gàbia sense sortida et te pressa i et repeteixes val la pena viure això?
Adeu marxo....!!!!
Hi han societats que escanyen al jovent els manipulen els fan créixer tant ràpid amb un molt tant cruel que els anul·la totalment
Lluitem !!!!
Contra tota aquesta barbàrie fem un pas important per nosaltres mateixes i les que vindran!!!
Volem justícia !!!!
___________________________________________
Aquest poema me l'inspirat un cas real "Justicia per Sohee" allà on estiguis una espelma va per tu!!! I per les demés farem lo possible per lluitar d'alguna forma contra abús i maltracte de qualsevol tipus!!!
carpediem2273's Blog 
Deja un comentario