El vol a la llibertat

parapent

El record

és molt present,

sembla

que no ha passat

el temps

quan recordo

com volava pel cel.

 

 

Mai un regal

tant desitjat

i no esperat

em va fer

tanta il·lusió,

em va fer

saltar el cor,

de fet saltava

tota jo.

 

Un repte

m’esperava,

una vivència

que segur

sempre recordaria

com ara

compartint-la

amb tots vosaltres.

 

 

Són d’aquestes coses

que et marquen,

que  sempre recorres

a elles,

a la seva memòria

quan defalleixes,

perquè et  fan somriure

i fan que trobis

sentit per a viure

i seguir lluitant.

 

 

Tres intents van haver

que van anul·lar

el gran esdeveniment,

primer el vent,

segon el mal temps,

i el tercer intent

cap trucada

ens va fer enrere

era a Àger – Lleida

ben lluny de casa,

i aquell cop si,

vam continuar

fins arribar al destí,

un lloc meravellós

un lloc on

les àguiles volaven

fins tocar el sol,

un lloc on

si respiraves a fons

connectaves amb tot,

connectaves amb la natura

i sobretot connectaves

amb el teu cor,

un lloc on

t’hi voldries perdre

de  debò,

no hi ha explicació,

només un somriure

ho diu tot.

 

 

I si,

ens va acompanyar

la bona sort,

un temps esplèndid

ens esperava

amb els braços oberts

i els núvols

ben enlairats

ens delitaven

amb imatges i balls

inimaginables,

ens esperaven

i observaven des de dalt,

com un espectador

a una actuació.

 

Ja s’acostava l’hora

primer vaig conèixer

l’expert,

el que em guiaria

per tots aquells indrets,

després rialles

i converses fins

arribar al punt

de partida,

la família acompanyava

dalt del cim

i l’altre part

avall de la vall.

 

 

Un nus

al estómac

va aparèixer,

un nus

que es va desfer

en posar els peus

on no hi havia res,

una sensació estranya

i coneguda a l’hora,

caminar per l’aire,

caminar per un somni

que ja s’havia somiat.

 

 

I es que…

ja era l’hora,

l’hora de volar,

l’hora de gaudir

dels sentits,

de sentir el plaer

de ser com un ocell,

de tenir a prop

el sol i el cel,

de poder tocar

el cotó fluix del núvol

i entrenúvols

poder acariciar

el penya-segat,

de veure sota

els meus peus

el paradís

de la nostra terra

la que ens

ha vist créixer.

 

Flaixos inesborrables

en venent a la ment

em fan esclatar el cor

de vivències

i de records

fent que somrigui

com llavors.

 

 

Era un moment

tant anhelat,

tant desitjat,

tant disfrutat,

estava volant

i la meva família

i ma germana

allí a baix

veient com dibuixava

el símbol

de la llibertat.

 

Va ser màgic!!!

 

 

Inés em vas poder veure!!!

T’estimaré sempre

Deja un comentario