La pèrdua

Imagen

Un punxo

et punxa el pit

i no et deixa respirar,

i apareix el dolor,

es profund…

intens…

molt agut…

i tan extrem

que vols

que acabi aviat…

i no acaba,

i es clava,

cada cop més endins

arribant a l’ànima

i el cor plora …

plora sang

per la ferida

que no te mida.

 

 

Un buit

s’apoderà de tu…

i ho negues tot,

i al cap et

venen les frases…

 

«ja no et tornaré

a veure…”

 

«ja no sentiré

la teva veu…”

 

«ja no oloraré

la teva olor…”

 

«ni riuré amb tu …»

 

«ni t’agafaré

de la mà…”

 

«ni la meva mirada

es perdrà

en el teus ulls…”

 

I tot et recorda…

cada lloc,

cada instant,

i penses

al arribar a casa

“esta de viatge…

ara tornarà, segur»

i penses

que sentiràs el timbre

i la porta com s’obre

i notaràs

el seu caminar…

i de cop

escoltaràs

la seva veu

com diu …

 

Lauri ..!!!

hola carinyete!!!

 

I el cos

es revela,

i el cor també

perquè

tot és desconegut

i aquest buit

és un silenci inmens,

i crides….

i l’eco cada cop

es més gran

i ressona al teu cap

i sents de lluny

el rècord

que no vols

oblidar

encara que neguis

que es solament

un record.

 

I passen els dies,

dies i dies …

que es fan llargs,

són immortals,

i t’enfades…

i odies…

i la ràbia et menja

per dins …

és incomprensible

i res te resposta,

si,

només una…

la que no vols,

ni voldries.

 

Ja no hi ets!!!

 

I penses

en el temps perdut

i et culpes

per no haver

estimat més,

pel que no vas dir

en aquell moment

i no trobes solució

ja no la hi ha…

no hi ha màquina

del temps

per tornar enrere.

 

Es fa fosc

la tristesa arriba…

uffff com arriba,

i no la pots controlar…

perquè la ànima plora,

de forma punyent,

i les emocions

no entren amb raó

ni el cor

que es va fent petit

perquè …

ja no es feliç,

li manques tu…

li manca

la teva vida

la teva intensitat

i es va tancant

poc a poc.

 

El dolor

tan profund

va minvant

però apareix

de tant en tant,

perquè

som humans

i de cop

un abraçada

arriba en el moment

oportú,

i et medica …

et fa vomitar…

i vomites dolor.

 

I la vida

va passant

i et fa veure

que encara

que sigui injust

has d’acceptar

però

poses una condició

la de no oblidar

perquè no s’oblida

al ésser estimat,

perquè

aquell buit

sempre estarà ple

de l’essència

i l’esperit

del que ha marxat

i saps

que ja no tornarà.

 

I mires al cel….

Ine et trobo molt a faltar!!!!!

 

Deja un comentario