11 – M
Recordo el dia,
l’hora,
el moment,
era tal dia
com avui
fa deu anys
estava treballant
i estaven explicant
l’acudit del dia
i de cop una noticia
ens va fer canviar
la cara …
el somriure
i les rialles
es van aturar
i van baixar
el cap.
Tres paraules
en van venir a la ment…
«No pot ser»
«No pot ser»
No podia creure
el que havia escoltat…
s’havia de comprovar
la no acceptació
a una notícia
tan dantesca
i tan cruel
és la primera
arma de defensa.
Per desgracia
ho era…
era cert
i un silenci aniquelador
el silenci de la mort
cruel…
es va apoderar
de tots,
de l’espai
feia fred…
Quin horror
quina pena
un punyal
es va clavar
al cor
un cor
que li faltava
l’aler
la il·lusió.
Es esgarrifador
intentar pensar
en els moments
tan durs
que deurien
estar passant
perquè
el dia se’ls hi
va fer la nit
la foscor
de la por
de l’ansietat
van ser el xoc
brutal
que va xocar
contra ells
i amb la mort
s’hi van topar
de cara
la van veure
de prop
i el qui va
tenir més sort
va patir més dolor
amb seqüeles
que marquen
i marquen…
La ment tampoc
tenia reacció
ni podia entendre
res…
mai estàs preparat
per noticies així
i una una successió
de sentiments apareixen
una darrera l’altre
en cadena
dolentes emocions
demanaven pas
volien entrar
en el teu cap
en el teu cor
i en la teva ànima.
Ràbia continguda
que va trobar
una brutal expressió
com una explosió
i els ulls ple d’odi
cap a tot
i sobre tot.
Seguit
la impotència
va ser el següent
plat a tastar
el cercar els perquès
que mai es respondrien
però sobretot
la impotència de no
poder estar allí
i ajudar com fos.
La llàgrima del dolor
i la tristesa
una llàgrima no associada
a res personal
va lliscar
per la meva cara …
no podia parar
no podia parar…
Només
des de la llunyania
amb la fe
tenia l’esperança
de que el comptador
de morts
no anés augmentant.
Vaig mirar al cel
no podia
parar de pensar
amb gent
que ja podria
estar allà.
I pensar
com els de terra
estarien lluitant
per viure
per salvar
per poder veure
la llum
sense saber
que s’anaven a trobar
L’instint
de supervivència
era lo important
l’instint d’ajudar
era el que sortia
sense parar
i sense parar
el que feia falta
Fa 10 anys
Madrid va callar
fa 10 anys
un terrorífic atemptat
va truncar una societat
va matar il·lusions
projectes
vides compartides…
que anaven a treballar
anaven al cole a estudiar
i escoltaven música…
llegien un llibre…
parlaven entre elles…
o somiaven desperts
del que farien aquell dia
o simplement
miraven pel vidre
com passava la seva vida
el seu camí
aquell trajecte
el que no va acabar
o va tenir un final.
És increïble
després de tant dolor
de tanta desolació
com el poder…
la gent sense sentiments
amb sang freda
utilitzessin això d’excusa
i entressin en una lluita
mediàtica
una pugna de poder.
És increïble
que la mateixa gent
que va portar
aquesta desgracia
gent extremista
sense cor
sense sentiments
com marionetes
seguint una fe
una política
podessin arribar
aquest extrem
el extrem
de menysprear
la vida.
Quina fe
és aquesta?
que fa
que es matin
i matin la gent.
Gent
que utilitza
aquest terrible accident
per vendre imatges
desgranadores
i morboses
i això si
que els hi val
com els vots.
Imatges
que com un ganivet
van fent la ferida
més grossa.
I sento vergonya
perquè en moments
i circumstancies així
hem d’estar units!!!
no compte un mateix,
compte la pinya!!!
La mort
es quelcom desconegut
que et deixa buit
per dins
que et mostra
la duresa
de la vida
una veritat que costa
molt d’enfrontar
tant injusta
perquè la mort
marxita l’anima.
«En memòria
dels desapareguts
i al costat de les famílies
i dels que van sobreviure.»
Musica: Vangelis – Main Theme of «Missing»
carpediem2273's Blog 
Deja un comentario